L’altra dia vaig anar de
concert a una sala molt coneguda de la ciutat. Feia dècades que no trepitjava
aquell local. Acompanyat d’un amic, ens disposàvem escoltar un grup de
replicants que interpretaven el disc The lamb lies down on Broadway, una de les
obres més transcendents del grup Gènesi i de la qual es celebrava el cinquantè
aniversari.
A la porta del local ja es
respirava un ambient nostàlgic. Les converses giraven al voltant de frases com
ara, te’n recordes d’aquell dia... . Els organitzadors, amb una certa dosi
d’ironia, havien traslladat l’actuació a l’anomenada sala B, la qual cosa
implicava l’ascens a una segona planta per una escala metàl·lica exterior. Ni
els esbufecs generalitzats en arribar davant del control d’entrades podia
amagar l’emoció continguda.
La sala, força plena, estava
flanquejada per dues barres de bar ateses pels que podrien ser fills o fins i
tot nets dels assistents. El biaix de gènere era contundent, d’un 80/20 a favor
dels homes. L’ambient s’anava caldejant entre cerveses, records imaginats i
anades als lavabos. Mancaven pocs minuts per començar.
El primer que cridava
l’atenció era una penetrant flaire a naftalina provinent de les xupes del
personal, retirades a corre cuita de dalt de l’armari de casa per a l’ocasió.
Sense temps per airejar-les. També
sorprenien els reflexos lluminosos provinents dels focus de l’escenari que
rebotaven sobre centenars de calbes. El resultat era un enlluernament
espectacular com si el local estigues ple de les boles de miralls que penjaven
del sostre de les discoteques dels
setanta. No desentonava, li donava a l’ambient un toc lisèrgic, típic d’aquells
anys.
Amb l’arrancada del primer
tema, la sala va embogir, amb tots els fans cantant la tornada de la cançó. Una
autèntica comunió espiritual. El meu acompanyant, de genolls, bramava mentre
recordava uns fets que mai havia viscut. Tal i com si es tractes d’un Nexus 6 de
la pel·lícula Blade Runner, amb els records aliens implantats mecànicament per fer-los més
humans.
Els temes s’anaven succeint
un darrera l’altra, i la cervesa anava fent el seu efecte. Els lavabos
presentaven una excel·lent entrada, amb llargues cues de disciplinats assistents
afluixant la inflor de les seves respectives pròstates. Un anar i venir
constant.
A l’hora de concert, el
grup, que tampoc eren unes criatures, van voler fer una parada d’hidratació com
es diu ara. Contra tot pronòstic, nomes unes dotzenes assistents van aprofitar
per sortir a fumar.
Amb la represa, els músics
van continuar desgranant la segona part del disc. El consum d’alcohol ja
començava a anar de baixa. Al meu costat, un home s’apropà a la barra del bar i
cofoi demanà, un altre cubalibre. Encara no li havien servit que una senyoreta
per sota de l’edat mitjana dels assistents li va engrapar el braç i amb un
posat molt seriós li va dir, ja n’hi ha prou!. L’home, amb aspecte certament
apurat, em va mirar amb un mig somriure llastimós i exclamà, filles!.
Finalment, dues hores
després de començar, el concert es va donar per acabat, i el personal va anar
desfilant cap les escales de sortida. En alguns moment l’escena podia recordar
la sèrie de the walking dead. Afortunadament, el tanatori de la ciutat era tot
just cent metres.
El que va quedar clar és que
el grup de replicants van oferir un concert impecable, amb un so resolutiu.
Mentre caminava cap a casa, pensava què deu ser del cantant quan no és Peter
Gabriel damunt de l’escenari i, al costat, el meu amic seguia levitant.
Barcelona, dimecres 5 de
novembre 2025
