NIT DE CONCERT

L’altra dia vaig anar de concert a una sala molt coneguda de la ciutat. Feia dècades que no trepitjava aquell local. Acompanyat d’un amic, ens disposàvem escoltar un grup de replicants que interpretaven el disc The lamb lies down on Broadway, una de les obres més transcendents del grup Gènesi i de la qual es celebrava el cinquantè aniversari.

A la porta del local ja es respirava un ambient nostàlgic. Les converses giraven al voltant de frases com ara, te’n recordes d’aquell dia... . Els organitzadors, amb una certa dosi d’ironia, havien traslladat l’actuació a l’anomenada sala B, la qual cosa implicava l’ascens a una segona planta per una escala metàl·lica exterior. Ni els esbufecs generalitzats en arribar davant del control d’entrades podia amagar l’emoció continguda.

La sala, força plena, estava flanquejada per dues barres de bar ateses pels que podrien ser fills o fins i tot nets dels assistents. El biaix de gènere era contundent, d’un 80/20 a favor dels homes. L’ambient s’anava caldejant entre cerveses, records imaginats i anades als lavabos. Mancaven pocs minuts per començar.

El primer que cridava l’atenció era una penetrant flaire a naftalina provinent de les xupes del personal, retirades a corre cuita de dalt de l’armari de casa per a l’ocasió. Sense temps per  airejar-les. També sorprenien els reflexos lluminosos provinents dels focus de l’escenari que rebotaven sobre centenars de calbes. El resultat era un enlluernament espectacular com si el local estigues ple de les boles de miralls que penjaven del sostre  de les discoteques dels setanta. No desentonava, li donava a l’ambient un toc lisèrgic, típic d’aquells anys.

Amb l’arrancada del primer tema, la sala va embogir, amb tots els fans cantant la tornada de la cançó. Una autèntica comunió espiritual. El meu acompanyant, de genolls, bramava mentre recordava uns fets que mai havia viscut. Tal i com si es tractes d’un Nexus 6 de la pel·lícula Blade Runner, amb els records aliens  implantats mecànicament per fer-los més humans.

Els temes s’anaven succeint un darrera l’altra, i la cervesa anava fent el seu efecte. Els lavabos presentaven una excel·lent entrada, amb llargues cues de disciplinats assistents afluixant la inflor de les seves respectives pròstates. Un anar i venir constant.

A l’hora de concert, el grup, que tampoc eren unes criatures, van voler fer una parada d’hidratació com es diu ara. Contra tot pronòstic, nomes unes dotzenes assistents van aprofitar per sortir a fumar.

Amb la represa, els músics van continuar desgranant la segona part del disc. El consum d’alcohol ja començava a anar de baixa. Al meu costat, un home s’apropà a la barra del bar i cofoi demanà, un altre cubalibre. Encara no li havien servit que una senyoreta per sota de l’edat mitjana dels assistents li va engrapar el braç i amb un posat molt seriós li va dir, ja n’hi ha prou!. L’home, amb aspecte certament apurat, em va mirar amb un mig somriure llastimós i exclamà, filles!.

Finalment, dues hores després de començar, el concert es va donar per acabat, i el personal va anar desfilant cap les escales de sortida. En alguns moment l’escena podia recordar la sèrie de the walking dead. Afortunadament, el tanatori de la ciutat era tot just cent metres.

El que va quedar clar és que el grup de replicants van oferir un concert impecable, amb un so resolutiu. Mentre caminava cap a casa, pensava què deu ser del cantant quan no és Peter Gabriel damunt de l’escenari i, al costat, el meu amic seguia levitant.

 

Barcelona, dimecres 5 de novembre 2025