Adossats

Adossats

Home sweet home

El cotxe enfila la darrera filera de cases abans d’arribar al seu destí. 150 cases unifamiliars idèntiques, al bell mig d’una zona arbrada a pocs quilòmetres de la ciutat. Ha estat un dia feixuc, cansat, com sempre. El vehicle avança lentament i s’atura davant de casa seva, el número 18. Amb el comandament a distància obra la porta del garatge que fa, alhora, de pàrquing i cambra de malendreços. Però avui el mecanisme no s’activa. Baixa del cotxe, obra manualment la porta, aparca i enfila el tram d’escales que el separen de la llar.

Joan Sensat, amb la mà al pom de la porta, s’atura i reflexiona uns imperceptibles, per breus, instants. No pot amagar cert orgull de si mateix, del benestar aconseguit. Una bona dona encara de bon veure; uns fills que, poc o molt van creixent segons els cànons previstos. Una casa que, amb esforços, llevant-se cada matí d’hora, però ben d’hora, serà del tot seva en un termini de trenta anys. I el petit jardí, l’enveja del veïnat. Si fins i tot hi ha instal·lat una petita bassa per a la Carolina, la tortuga americana dels nanos. Ell mateix, tot i que comença a fer panxeta, encara és capaç d’esvalotar alguna de les veïnes. Però en Joan Sensat està amoïnat. I no és la porta del garatge el que l’amoïna. Fa temps que té una sensació de rutina, aquell fer i desfer quotidià que et resseca la pell i narcotitza els sentits, i això l’angoixa.

Malgrat aquestes i altres cabòries, obra la porta, deixa les claus i el maletí al rebedor i s’esmuny cap a la cuina. La Llúcia, la dona de bon veure, com sempre, el besa i li mostra la cassola fumejant. Avui Joan, li diu, no et facis il·lusions, toca verdura i pit a la planxa que aquest cap de setmana, al sopar dels Romeu, vam abusar del menjar i del mam.

—En Vila (el veí) si que va beure a dojo, recorda que vam haver d'ajudar l’Anita (una altra dona, també, encara de bon veure) a portar-lo a casa, i això que només viu dues cases més enllà. Respon en Joan, tot retirant-se discretament cap el saló on David i Roger, els fills, miren el televisor. En Joan els saluda d’ofici i sense esperar cap resposta, enfila cap al dormitori, no sense remugar quan recull el calçat esportiu que els nens han abandonat a terra tant bon punt han arribat a casa.

Ja més còmode i descansat, baixa cap a la cuina. Pren una cervesa de la nevera i es disposa a parar taula. La Llúcia el reprova amb la mirada però el deixa fer, i ell, es sorprèn a si mateix mirant de reüll les formes arrodonides del cul de la dona com si fos la primera vegada que les veu . El sopar, tal i com estava anunciat, magre gastronòmicament, transcorre sense alegries. Un ritual, acompanyat com sempre del petit televisor de la cuina, els estira i arronsa dels fills, algun comentari maliciós sobre els veïns i, finalment, sobre el partit de bàsquet dels nens del proper dissabte que, traduït al llenguatge de la quotidianitat, significa haver de llevar-se d’hora un altra vegada. I el pitjor del cas és que, per uns instants, Joan Sensat creu recordar que els fills jugaven al futbol. Tant se val, es diu, tot són pilotes!.

Recollits els plats, toca retirada general. En David i en Roger inicien una cursa per rentar-se les dents i, a la carrera, saltar al llit dels pares que, prèvia rondinada paterna, abandonaran direcció a la seva habitació. Una vegada instal·lats als respectius llits, i només per fer contents els pares, faran veure que llegeixen quelcom fins que la són els venci.

Mentre la Llúcia tanca els llums de baix, Joan es calça un impecable pijama de ratlles molt fines, obsequi nadalenc de la sogra: la mare que la va parir!, mai encerta la talla,  remuga. Aixeca els llençols i s’arrauleix dins amb l’últim best-seller a la mà que porta llegint mig any. Va passant pàgines i no sembla recordar res. Com si la història hagués canviat. Hauria jurat que portava mesos llegint una complicada trama d’espies i ara, en canvi, li parlaven d’avariciosos brookers de Nova York manegant les finances de tot el món.

El va distreure l’entrada de la Llúcia que sortia del bany adjacent. La dona es va acomodar al seu costat i li va desitjar: bona nit amor. I apaga el llum de la tauleta.

Joan Sensat va seguir amb el llibre i, quasi de forma imperceptible la seva mà dreta va moure’s cap a la cuixa de la dona, acaronant-la. De manera sobtada, i sense previ avís, en Joan va sentir una lleu coïssor a l’entrecuix. Allò que, habitualment s’anomena, un principi d’erecció. No va passar d’aquí, el cansament, la manca d’habitud i sobretot la mirtazapina el van vèncer i s’adormí, no abans però de sentir una darrera llambregada de plaer i fins i tot un cert enrogir de les galtes, com si l’haguessin enxampat en fals, dient una petita mentida. Va recordar la famosa frase de Mae West: "¿Tens una pistola a la butxaca o es que t’alegres de veure’m”.

Solitud davant del mirall

Inoportunament, com quasi sempre, va sonar el brunzit del despertador. Joan Sensat, mecànicament, obrí els ulls i s’asseu a cantó del llit. No vol despertar la Llúcia que es lleva mitja hora més tard. Són tres quarts de set. Arrossegant els peus es dirigeix al bany. Com sempre obra l’aixeta de la dutxa i espera que l’aigua calenta venci a la freda, per assolir un terme mig, com la seva vida, pensa encara endormiscat. Orina sorollosament a la tassa del wàter. L’alleugeriment de la bufeta li dóna un primer petit plaer. De totes les cabòries que li omplen el cap, la pròstata encara no hi ocupa cap espai singular, tot arribarà, pensa.  Es desempallega del pijama i es col·loca sota el raig d’aigua, ara ja atemperada. Gaudeix d’uns primers instants mentre l’aigua li recorre el cos. El seu pensament és encara al llit i es mira el baix ventre. Ni rastre de l’erecció del vespre. No obstant això, es descobreix a si mateix xiulant My Way de Frank Sinatra.

Eixugat, completament nu, Joan Sensat s’observa al mirall, ara una mica embafat per l’escalfor. Somriu a la seva imatge, mentre es passa el dit suaument per la comissura dels llavis,  rememorant a Michel Poiccard  del film À bout de souffle, després de passar la nit amb la seva amigueta americana. Encara no estic vençut del tot, encara és possible la salvació, pensa.

Es vesteix un mica més informal que d’habitud. Avui sense corbata. Baixa les escales i es prepara amb agilitat el cafè mentre menja una peça de fruita. Agafa una cigarreta però, en el darrer moment, s’ho repensa i l’esmicola amb la mà. Havia promès no tornar a fumar. Però avui, tot li sembla una mica diferent. Fins i tot l’intent de fumar no li sembla cap traïció. La seva mirada als objectes quotidians que ha vist centenars de vegades és diferent . Ell mateix no s’acaba de reconèixer i segueix pensant en els malucs de la Llúcia. I aquest fet, en lloc d’angoixar-lo, el tranquil·litza, l’omple d’una agradable serenor. També el silenci de la casa se li fa estrany. És a punt de sortir i a dalt, encara no se sent la remor de la dona o dels petits monstres quan es lleven. Tant li fa, no vol arribar tard, i enfila cap a el pàrquing.

La vida des del retrovisor

Obra la porta de l’acompanyant i hi deixa la cartera i l’americana. Pren el comandament a distància de la porta del garatge i prova dues o tres vegades sense obtenir cap resposta de l’aparell mecànic que hauria d’accionar-ne l’obertura. No recorda que el vespre ja li va fallar. Tant li fa, l’obra manualment i s’introdueix al vehicle que posa en marxa i mou lentament fins sortir al carrer. Atura novament el vehicle i es disposa a baixar per tancar la porta del pàrquing.

En aquell moment, Francesc Cot, el veí del costat, el saluda amb la mà de forma ostentosa i, per acabar d’adobar-ho, li dedica un ampli somriure i una mirada de complicitat, mentre s’allunya muntat en el seu cotxe. No hi hauria res d’estrany, tret que durant els darrers deu anys, ell i Francesc Cot s’han limitat a moure el cap en senyal de reconeixement. Francesc Cot i la seva dona (una dona encara de bon veure, com totes les altres), no s’han relacionat amb ningú del veïnat. No assisteixen a cap sopar d’amics, ni a les barbacoes, ni a les festes. A la reunió anual de veïns mai no baden boca si no és per queixar-se de l’augment de les taxes o contribucions. I en acabat, marxen ràpidament cap a casa seva i mai no peten la xerrada amb cap altre veí. Són, tothom ho diu, una parella ben rara.

Des de dins del cotxe, Joan Sensat pensa que avui, realment, és un dia curiós, ple de sensacions lleugerament diferents, res de l’altre món, res desagradable ni inquietant. Simplement petites coses desendreçades, fora del que és normal, pensa.

Arrenca el motor, el vehicle comença a moure’s lentament carrer amunt i passa pel davant de la vivenda des d’on fa uns instants a vist sortir el veí. La casa número 18 de la urbanització de 150 cases unifamiliars idèntiques, al bell mig d’una zona arbrada a pocs quilòmetres de la ciutat. 

Joan Sensat, mira pel retrovisor i s’adona, amb certa sorpresa, com s’allunya de la casa número 20 d’una urbanització de 150 cases unifamiliars  idèntiques. Sorneguer, somriu al mirall retrovisor del seu vehicle i comença a avançar lentament, cap a un altra dia rutinari de feina. Com va amb temps de sobres podrà fer un tallat al bar Sales

abans d’entrar a l’oficina, però difícilment podrà explicar a ningú, res del succeït aquell vespre,

K.

El bon lladre

El bon lladre

Un sopar a la bodega Montsant

Josep Vigata, conegut amb el malnom del Bombeta, entra al bar Montsant del carrer Camèlies. Són quarts de deu del vespre. Fora fa fred, ha arribat la tardor i quan es fa fosc es nota. Demana un entrepà i un quinto a l’únic cambrer, un homenet de baixa estatura i aspecte vagament asiàtic que, a en Josep, li recorda un cosí llunyà de Bruce Lee.

Mentre espera la comanda, observa  l’entorn. És un bar vell, d’aquells que van obrir els anys quaranta com a bodegues de barri i que, sovint, portaven el nom de l’origen geogràfic dels amos com ara, Peguera, Noguera o Montsant, com és el cas d’aquest. En Josep Vigata sap la història del local perquè ja hi ha parat diverses vegades. El propietari actual n’ha mantingut el nom i, pràcticament, l’aspecte. Una barra llarga feta d’obra, un cartell esgrogueït del club Esportiu Europa i unes grosses botes que durant generacions han servit un potent vi del Priorat a la clientela del barri que, poc o molt, s’ha mantingut fidel. Només ha substituït les taules de marbre on alguns parroquians jugaven al dominó, per unes més modernes de material sintètic. En Josep Vigata sap, també, que el menut home de trets orientals és diu Nepomuceno i és d’origen filipí, encara que tot el barri insisteix en anomenar-lo el xinet del Montsant. Es va quedar el local ara fa uns cinc anys,  quan els propietaris, ja grans i sense fills, van decidir traspassar el negoci i marxar cap al poble. Com canvien les coses, pensa en Josep, que va arribar a conèixer el Sr. Ramon, l’antic propietari i, en especial, el vermut de la casa que servia.

El xinet surt de la minúscula cuina amb el plat de l’entrepà i la cervesa. Josep Vigata comença a menjar tot pensant en el treball d’aquesta nit. No l’amoïna gaire, hauria de ser una feina tranquil·la i ràpida, com quasi sempre pensa. Josep Vigata  és un lladre professional, proper a la cinquantena.  Quan als catorze anys el Sr. Nonell , director de l’acadèmia Nonell del Camp d’en Grassot, li va aconsellar de deixar els estudis, va iniciar una nova professió com a aprenent del gran Domènec Bisbal, conegut al barri de la Barceloneta com el Bomba, nom atribuït  al suposat passat anarquista que mai cap cronista de vides alienes no ha pogut contrastar. Amb el temps, Josep Vigata va esdevenir el Bombeta, un dels seus millors deixebles i  va cometre, sempre al costat del Bomba, algunes accions memorables que van despertar l’admiració de la parròquia del bar El Cable, lloc de reunió habitual del bo i millor del barri mariner. Acabat el servei militar, amb tots els honors i un talonari de passis de ferrocarril manllevats a les forces armades espanyoles,  Josep es va establir pel seu compte, gràcies al capital inicial que li va reportar la venda dels fraudulents bitllets de tren. Aconsellat pel, ara ja jubilat, Bomba, Josep Vigata va deixar el barri i es va instal·lar en un discret piset  de l’Esquerra de l’Eixample. Amb temps i esforç, Josep ha esdevingut un bon professional, un rebenta pisos de cert renom i èxit, que li permet viure en una situació econòmica tranquil·la, si no estira més el braç que la màniga. Són les seves, feines netes, sense violència: un autèntic manetes diuen els del ram. I, tret d’un parell d’ensurts amb la policia - el que s’anomenen accidents laborals -  i una breu estada, a pensió completa, a la presó Model, el negoci li ha funcionat força bé.

Avui, Josep Vigata es troba en aquest bar del carrer Camèlies mentre espera el moment oportú per dur  terme el proper treballet. És, en principi , una cosa senzilla un parell de carrers més avall que, com fa sempre, ja ha estudiat i planificat curosament amb antelació. Fins i tot controla els horaris dels seus habitants i sap que porten una vida força regular i que van a dormir d’hora.

Al bar, a aquella hora tardana d’un dimarts, només hi queden el propietari, i al fons de la barra, una parella arrapada a la qual fins aleshores, en Bombeta, no hi havia parat atenció. Es tracta d’un home panxut que llueix un bigoti retallat i beu amb delit un gin tònic de garrafa. En Josep Vigata per la seva professió ha hagut d’esdevenir un bon fisonomista i evitar, així, incòmodes retrobades amb clients ja atesos o, pitjor encara, no reconèixer un pasma de la secreta al primer cop d’ull.  Per això, Josep, amb una mirada de reüll en té prou per reconèixer en aquell home un perdona vides, amb més pena que glòria. Un tipus  fatxenda amb una tendència, probablement malaltissa, a perseguir tota mena de femelles i que, amb tota seguretat, valora la quantitat per damunt de la qualitat (ja sigui amb les senyores, el mam o el menjar).  La seva acompanyant és una dona rossa oxigenada i va pintada, com diu sovint en Josep, com una porta. També es fixa en la monumental pitrera que llueix i que sembla a punt d’esclatar per culpa d’un vestit dues talles més petites del que seria raonable. Davant les escomeses del paio del bigotet, Josep observa com ella es fa l’estreta : Ai Joan que ens poden veure!,  li diu a cau d’orella, però sense posar-hi massa convicció. L’al·ludit continua la seva lenta incursió camí de l’entrecuix. A en Josep li recorda el ritme cansí d’un pas de Setmana Santa.

De sobte, l’home del bigoti s’atura, agafa el mòbil i truca

—:Hola carinyu, millor no m’esperis desperta, molta crisi però jo soc l’únic que treballa en aquest cony d’empresa!.

Josep té la certesa que el carinyu va dirigit a la dona oficial i que l’excusa de plegar tard no és la primera vegada que la fa servir. De fet, el somriure burleta i la mirada de complicitat adreçat a la senyora porta pintada, li semblen una confirmació irrefutable.

—Tot resolt, preciositat. On vols que et porti a sopar?. I sense esperar la resposta, el senyor del bigotet paga les consumicions i desapareix arrapat a la senyoreta que, durant el dia, li deu fer de secretària. Al carrer, en doble filera, els espera un cotxe d’alta gamma color gris marengo amb el que surten disparats cap un destí incert.

Josep Vigata, malhumorat per l’existència d’aquesta mena de tipus, apura el tallat amb el que dóna per acabat el sopar i es dirigeix al lavabo per tal d’alliberar la bufeta. Tot seguit, paga i pregunta al cambrer a quina hora juga el Barça.

—: A les deu, senyor Josep. Avui és Copa del Rei, ja quasi deuen estar a la mitja part—. Respon Nepomuceno

—I com és que no poses la tele?—. Pregunta Josep

—Per que no tinc els canals de pagament, m’ho hauré de repensar de cara al negoci.

— Doncs foto el camp que, si m’espavilo amb la feina encara podré veure el final —.  Li diu Josep, mentre va camí de la porta per encaminar-se, ell sí, a treballar en horari nocturn.  

El piset

S’apuja el coll de l’abric i comença a tirar Escorial avall. Per tot el barri sent la cridòria de la gent que celebra el primer gol, 1 a 0. Avui serà una gran nit, es diu a si mateix. En arribar a la casa escollida, el número 10 del carrer Providència, mira el rellotge, són ja un quart de dotze. Observa els finestrals i veu els llums apagats del segon primera. Bona hora per començar la feina, pensa. Força amb facilitat el portal, i es fa fonedís fins al pati de llums, des d’on s’enfila fins al seu objectiu: una finestreta sempre mal tancada, com ja havia observat dies enrere, quan va fer la inspecció ocular del lloc dels fets. Amb més dificultats de les previstes, degut al mal manteniment de la canonada que la d’ajudar a enfilar-se, s’esmuny a una petita cambra il·luminada per un llum en forma d’estrella, dels que venen a molt bon preu els suecs de Montigalà. És l’habitació d’un nen, de sis o set anys, que dorm plàcidament, i el terra és ple de joguines, roba i tota mena d’objectes que, per a Josep Vigata, no tenen cap mena d’interès.

Continua en silenci el recorregut pel pis. A la sala d’estar, on hi ha un sofà, una tauleta i un gran aparell de televisió, tampoc no hi detecta res que li cridi l’atenció. Tret d’una bola de neu amb una  representació de la Mare de Deu de Núria. Josep no dubta ni un instant. Són la seva debilitat i, en tots els anys de feina, n’ha acumulat més d’un centenar de tota mena. De la resta del pis, va arreplegant  alguna que altra rampoina que potser podrà revendre i altres petits objectes que li semblen de valor. La seva experiència professional  li permet moure’s pel pis amb certa seguretat i sigil malgrat la penombra que ho inunda tot.

L’acte final de la seva actuació serà el dormitori de matrimoni, el “sancta santorum”  en diuen els rebenta pisos com ell, per que és on si solen trobar els objectes de més valor i més fàcil comercialització al mercat negre. En aquest cas, és una cambra no gaire espaiosa, il·luminada només per la llum exterior que es filtra pels llistons de la persiana mal tancada. Amb passos felins, ara ja una mica de gat vell i reumàtic, s’acosta a la tauleta de nit. No hi veu res d’interès, tret d’unes ulleres recolzades sobre una novel·la de lladres i serenos. Continua observant i, al fons, entreveu una calaixera i, damunt, una capseta que probablement, pensa, guarda les quatre joies de rigor. En apropar-s’hi, observa una fotografia emmarcada, situada damunt del moble i un full de paper que s’hi recolza. El paper, amb lletra manuscrita, diu: “T’he deixat una mica de sopa a la cuina, amor”. I, a la fotografia, que fins aleshores feia de suport a la nota, hi veu un nen rialler agafat de la mà de, ell suposa, la mare i, una mica més a l’esquerra, panxut i amb un posat indolent, hi reconeix el senyor del bigoti del bar del carrer Camèlies. Serà fill de puta!, pensa en Josep. No ho pot evitar, ell és un professional, i no pot caure en sentimentalismes de culebrot televisiu, però la imatge d’aquell mena de tipus el treuen de polleguera. Ja és mala sort aquesta coincidència, es diu a si mateix, mentre es pregunta si, en cas de tenir parella, seria capaç d’actuar d’aquella manera. Amb aquests pensaments al cap, continua amb la feina de recollida selectiva. Un collaret, un rellotge, uns quants diners en metàl·lic i uns anells de matrimoni. Dues senzilles aliances d’or. Se’ls mira, i en un atac de pudor impropi d’un professional com Josep Vigata, àlies el Bombeta, deixa el més menut, el que deu correspondre a la dona, a la caixeta que fa de joier.

Quan tot el que considera d’interès ja és al sac i es disposa a sortir de l’habitació, Josep Vigata es queda garratibat en sentir una veu que, endormiscada, li diu : Ja ets a casa amor?. Menys mal, vine al llit deus estar rebentat. Josep té un moment de vacil·lació però, al mateix temps, sent una tendresa infinita per aquella dona abandonada que, dormida i tot, és capaç de manifestar aquell amor pel seu marit. Josep se la mira detingudament. Malgrat la poca llum endevina una dona d’aspecte menut que, fins i tot, li sembla atractiva. Josep, influenciat literàriament pel barri on està treballant, pensa en el personatge de la “Colometa” a la deriva, sense rumb, esmicolant la seva vida per un home que no se la mereix. No s’ho pensa dues vegades i, de forma natural, s’ajeu al seu costat i li acarona el braç nu, al temps que li xiuxiueja a l’orella: Dorm, amoret, jo vetllaré els teus somnis. Poc a poc, enmig del silenci, Josep Vigata nota com la respiració de la dona torna a asserenar-se i entra novament en un son profund. Per uns instants, tanca els ulls i descansa al costat d’ella. Pensa, vençut pel cansament, en la possibilitat de trencar el son una estoneta. Però no!, es diu enèrgicament. Josep Vigata és un professional i la feina és la feina. Què pensaria la gent si l’enxampessin dormint com una angelet al lloc dels fets!. Es lleva amb molta cura, i surt de la cambra carregat amb el seu botí. En passar per davant de la cuina, s’hi atura i, en veure el plat de sopa esperant el maridet, el llença amb despit per la pica. Ja és a punt de sortir per la porta de l’escala quan pensa en el nano i torna enrere unes passes fins a la seva habitació. L’observa i, tal i com suposava, en el neguit del somni infantil, s’ha destapat. S’hi apropa i li torna a col·locar la màrfega damunt els bracets menuts. En aquesta època, les matinades són fredes, pensa. En acabar, recula lentament, obra la porta del pis i tira escales avall. Es torna a sentir un espetec de trons i crits d’alegria. No pot evitar un: Hòstia consagrada, 2 a 0!

Visca el Barça i la mare que el va parir!

Ja de nou al carrer, Josep Vigata es dóna pressa. Si s’afanya podrà veure el darrer quart d’hora del partit. Carrer Menéndez Pelayo avall, cap cot mentre arrossega  el sac amb el botí, pensa en la colla del bar Sales que, mig ebris, deuen estar celebrant la quasi segura victòria davant de l’etern rival. Creua la Travessera i, uns metres més enllà, s’adona de la presència de la urbana fent un control rutinari. Josep, ni t’aturis ni canviïs de vorera, pensa. Respira fons i alenteix lleugerament el pas per intentar endarrerir la trobada. Potser es tracta d’un control d’alcoholèmia i em deixen en pau, es diu per imposar-se valor. En aquells moments, breus, però que a ell li semblen eterns, recorda les paraules del gran Domènec Bisbal, el Bomba: Josep, en aquests casos, toca cara de pòquer; si somrius o poses semblant de babau dormiràs a la garjola, ja t’ho ben asseguro!. Ja els té a menys de vint passes, poca cosa hi pot fer. El que sembla el caporal, fa cara d’emprenyat, probablement perquè preferiria estar al bar veient el partit. Josep nota com li clava la mirada. Està convençut que li donarà l’alto i li demanarà la documentació. No sempre es pot guanyar, pensa sense gaire esma.

De sobte, quan tot sembla abocat al desastre, el carrer torna a omplir-se d’un bram unànime i de nou els petards esclaten per totes bandes: “I més, i més, i més, i Messi”,  s’esgargamella la veu del locutor que prové del transistor d’un pàrquing del costat.

El moviment rotatori del planeta s’atura per uns instants, quasi imperceptibles, fins que la cridòria futbolera és substituïda pel terrabastall que provoca un BMW gris marengo que, girant des del carrer Tordera a massa velocitat, s’estampa aparatosament contra l’aparador de la botiga de mobles dels germans Almansa. Aquella virgueria de cotxe es desmanega com una joguina, vidres i ferralla per totes bandes. Trenta mil euros, pel cap baix, a prendre pel cul!, pensa en Josep.

Els policies, inicialment sorpresos, reculen unes passes per, tot seguit, apropar-se al vehicle sinistrat per tal d’ajudar els ocupants. El conductor surt panteixant, amb un petit tall a la cella però sense senyals aparents de lesions greus. Té els ulls fora d’òrbita i crida de forma histèrica maleint la pràctica totalitat del santoral catòlic. El seu estat, d’absoluta borratxera, no passa desapercebut a la parella de la urbana que, al mateix temps, s’interessen per l’estat de l’acompanyant, una dona rossa que, mig atordida, es redreça com pot una pitrera absolutament descontrolada pel xoc. Mentre observa tota l’escena, Josep Vigata continua, ara amb pas més decidit, carrer avall com si res no hagués passat, mentre escolta com el senyor del bigoti retallat, brama tot dient: Dreguim les mans de zobre, vostègs no zaben qui zoc jgo!.

Encara amb les cames tremoloses pel mal tràngol, Josep Vigata, pensa en la sort que ha tingut i que el panxut del bigotet haurà de donar moltes explicacions a casa. Perquè ara si que se li allargarà la feina, pensa, mentre riu de tot cor.

Deu minuts després, Josep Vigata arriba al bar Sales, al mateix temps que Quim Sales III, propietari de l‘establiment, obra una ampolla de cava i salta com un nen damunt la barra del bar, mentre la clientela mig enfollida s’abraça i crida visques. El Barça s’ha classificat per la final!.

K, març 2012

Històries de nàufrags

Històries d’un nàufrag

Fa uns anys, abans de la crisi, em vaig posar en mans d’un especialista per tal de resoldre algunes angoixes que la vida em deparava.

A canvi d’una part substancial dels meus estalvis, el terapeuta em va donar  una eina per afrontar situacions adverses de tota mena. A mi, em va funcionar.

Després de diverses sessions i xerrameca va diagnosticar que, efectivament, la meva situació era objectivament lamentable i tenia motius de sobre per sentir-me fotut. Va descriure la situació com la del nàufrag que després de veure com s’enfonsa el seu vaixell  arriba a una illa deserta.

Davant d’aquest fet, explicava, podem prendre dues actituds. Una, la més bàsica i, sense cap mena de dubtes la més habitual, consisteix en desesperar-nos i lamentar la desgràcia que ens ha tocat en dissort. Aquesta manera de respondre a l'infortuni  comportarà, ben segur, depressió, inacció i pèrdua de possibilitats. És com una rendició sense pal·liatius: “estic fet pols i no me'n sortiré”. Potser, d’entrada, l’autocomplaença reforça l’ego però a mig termini no aporta cap sortida al conflicte. No serveix de res culpar el capità o la tripulació de la nau de la teva situació.

Per contra, hi ha una alternativa possible més positiva. Es tracta d’assumir plenament la situació negativa (sigui del caire que sigui, professional, familiar, sentimental...) i una vegada fet, entendre la necessitat d’activar tota mena de recursos, fins i tot els més aparentment inútils, que ens permetin mantenir l’esperança i el convenciment que es tracta d’una situació circumstancial. Que, tard o d’hora, passarà el vaixell salvador que ens rescatarà i ens permetrà tornar  a una certa normalitat.

Per tant, davant la lògica d’una situació objectivament lamentable, cal emprendre accions que ens mantinguin amb la ment i el cos preparats pel moment del rescat. Si us esteu preguntant però quines accions?, la resposta és no importa, per que allò que és rellevant és el procés en si mateix i no l’assoliment de cap mena de fita.

Imaginem-nos que a l’illa deserta hi ha una palmera amb cocos . L’actitud positiva consistirà en posar en marxa el procediment per aconseguir-los. Fins i tot sabent que no ens agraden els cocos. Pensa que potser una vegada oberts ens podran ser útils com a recipient o com a barret si es posa a ploure. O bé, si els mantens tancats, com a pilota per distreure els llargs dies ociosos. Fins i tot, potser els podràs vendre als passatgers del vaixell que, tard o d’hora, ens traurà d’aquí.  O fins i tot com a quipà jueva en el cas que el vaixell salvador sigui de l’armada israeliana.

Per tant, sigui quina sigui la circumstància que us angoixa, només tenim una sortida viable: viure intensament el moment, el dia a dia, i aprofitar totes i cadascuna de les petites coses que ens dona la vida. I, si més no, amb aquesta actitud deixarem de donar la tabarra a la gent que ens envolta.

Penseu que per malament que estiguin les coses, sempre hi ha marge per anar a pitjor. Podríeu patir un terratrèmol que faci desaparèixer l’illot on sou.

I si finalment no passa cap vaixell, tampoc cal perdre els papers per que, tard o d’hora, rescatats o no, tots acabem calbs.

A qui teniu la història completa d'un desterrament i les vinyetes diàries que va provocar

16 de juny 2016