Adossats

Adossats

Home sweet home

El cotxe enfila la darrera filera de cases abans d’arribar al seu destí. 150 cases unifamiliars idèntiques, al bell mig d’una zona arbrada a pocs quilòmetres de la ciutat. Ha estat un dia feixuc, cansat, com sempre. El vehicle avança lentament i s’atura davant de casa seva, el número 18. Amb el comandament a distància obra la porta del garatge que fa, alhora, de pàrquing i cambra de malendreços. Però avui el mecanisme no s’activa. Baixa del cotxe, obra manualment la porta, aparca i enfila el tram d’escales que el separen de la llar.

Joan Sensat, amb la mà al pom de la porta, s’atura i reflexiona uns imperceptibles, per breus, instants. No pot amagar cert orgull de si mateix, del benestar aconseguit. Una bona dona encara de bon veure; uns fills que, poc o molt van creixent segons els cànons previstos. Una casa que, amb esforços, llevant-se cada matí d’hora, però ben d’hora, serà del tot seva en un termini de trenta anys. I el petit jardí, l’enveja del veïnat. Si fins i tot hi ha instal·lat una petita bassa per a la Carolina, la tortuga americana dels nanos. Ell mateix, tot i que comença a fer panxeta, encara és capaç d’esvalotar alguna de les veïnes. Però en Joan Sensat està amoïnat. I no és la porta del garatge el que l’amoïna. Fa temps que té una sensació de rutina, aquell fer i desfer quotidià que et resseca la pell i narcotitza els sentits, i això l’angoixa.

Malgrat aquestes i altres cabòries, obra la porta, deixa les claus i el maletí al rebedor i s’esmuny cap a la cuina. La Llúcia, la dona de bon veure, com sempre, el besa i li mostra la cassola fumejant. Avui Joan, li diu, no et facis il·lusions, toca verdura i pit a la planxa que aquest cap de setmana, al sopar dels Romeu, vam abusar del menjar i del mam.

—En Vila (el veí) si que va beure a dojo, recorda que vam haver d'ajudar l’Anita (una altra dona, també, encara de bon veure) a portar-lo a casa, i això que només viu dues cases més enllà. Respon en Joan, tot retirant-se discretament cap el saló on David i Roger, els fills, miren el televisor. En Joan els saluda d’ofici i sense esperar cap resposta, enfila cap al dormitori, no sense remugar quan recull el calçat esportiu que els nens han abandonat a terra tant bon punt han arribat a casa.

Ja més còmode i descansat, baixa cap a la cuina. Pren una cervesa de la nevera i es disposa a parar taula. La Llúcia el reprova amb la mirada però el deixa fer, i ell, es sorprèn a si mateix mirant de reüll les formes arrodonides del cul de la dona com si fos la primera vegada que les veu . El sopar, tal i com estava anunciat, magre gastronòmicament, transcorre sense alegries. Un ritual, acompanyat com sempre del petit televisor de la cuina, els estira i arronsa dels fills, algun comentari maliciós sobre els veïns i, finalment, sobre el partit de bàsquet dels nens del proper dissabte que, traduït al llenguatge de la quotidianitat, significa haver de llevar-se d’hora un altra vegada. I el pitjor del cas és que, per uns instants, Joan Sensat creu recordar que els fills jugaven al futbol. Tant se val, es diu, tot són pilotes!.

Recollits els plats, toca retirada general. En David i en Roger inicien una cursa per rentar-se les dents i, a la carrera, saltar al llit dels pares que, prèvia rondinada paterna, abandonaran direcció a la seva habitació. Una vegada instal·lats als respectius llits, i només per fer contents els pares, faran veure que llegeixen quelcom fins que la són els venci.

Mentre la Llúcia tanca els llums de baix, Joan es calça un impecable pijama de ratlles molt fines, obsequi nadalenc de la sogra: la mare que la va parir!, mai encerta la talla,  remuga. Aixeca els llençols i s’arrauleix dins amb l’últim best-seller a la mà que porta llegint mig any. Va passant pàgines i no sembla recordar res. Com si la història hagués canviat. Hauria jurat que portava mesos llegint una complicada trama d’espies i ara, en canvi, li parlaven d’avariciosos brookers de Nova York manegant les finances de tot el món.

El va distreure l’entrada de la Llúcia que sortia del bany adjacent. La dona es va acomodar al seu costat i li va desitjar: bona nit amor. I apaga el llum de la tauleta.

Joan Sensat va seguir amb el llibre i, quasi de forma imperceptible la seva mà dreta va moure’s cap a la cuixa de la dona, acaronant-la. De manera sobtada, i sense previ avís, en Joan va sentir una lleu coïssor a l’entrecuix. Allò que, habitualment s’anomena, un principi d’erecció. No va passar d’aquí, el cansament, la manca d’habitud i sobretot la mirtazapina el van vèncer i s’adormí, no abans però de sentir una darrera llambregada de plaer i fins i tot un cert enrogir de les galtes, com si l’haguessin enxampat en fals, dient una petita mentida. Va recordar la famosa frase de Mae West: "¿Tens una pistola a la butxaca o es que t’alegres de veure’m”.

Solitud davant del mirall

Inoportunament, com quasi sempre, va sonar el brunzit del despertador. Joan Sensat, mecànicament, obrí els ulls i s’asseu a cantó del llit. No vol despertar la Llúcia que es lleva mitja hora més tard. Són tres quarts de set. Arrossegant els peus es dirigeix al bany. Com sempre obra l’aixeta de la dutxa i espera que l’aigua calenta venci a la freda, per assolir un terme mig, com la seva vida, pensa encara endormiscat. Orina sorollosament a la tassa del wàter. L’alleugeriment de la bufeta li dóna un primer petit plaer. De totes les cabòries que li omplen el cap, la pròstata encara no hi ocupa cap espai singular, tot arribarà, pensa.  Es desempallega del pijama i es col·loca sota el raig d’aigua, ara ja atemperada. Gaudeix d’uns primers instants mentre l’aigua li recorre el cos. El seu pensament és encara al llit i es mira el baix ventre. Ni rastre de l’erecció del vespre. No obstant això, es descobreix a si mateix xiulant My Way de Frank Sinatra.

Eixugat, completament nu, Joan Sensat s’observa al mirall, ara una mica embafat per l’escalfor. Somriu a la seva imatge, mentre es passa el dit suaument per la comissura dels llavis,  rememorant a Michel Poiccard  del film À bout de souffle, després de passar la nit amb la seva amigueta americana. Encara no estic vençut del tot, encara és possible la salvació, pensa.

Es vesteix un mica més informal que d’habitud. Avui sense corbata. Baixa les escales i es prepara amb agilitat el cafè mentre menja una peça de fruita. Agafa una cigarreta però, en el darrer moment, s’ho repensa i l’esmicola amb la mà. Havia promès no tornar a fumar. Però avui, tot li sembla una mica diferent. Fins i tot l’intent de fumar no li sembla cap traïció. La seva mirada als objectes quotidians que ha vist centenars de vegades és diferent . Ell mateix no s’acaba de reconèixer i segueix pensant en els malucs de la Llúcia. I aquest fet, en lloc d’angoixar-lo, el tranquil·litza, l’omple d’una agradable serenor. També el silenci de la casa se li fa estrany. És a punt de sortir i a dalt, encara no se sent la remor de la dona o dels petits monstres quan es lleven. Tant li fa, no vol arribar tard, i enfila cap a el pàrquing.

La vida des del retrovisor

Obra la porta de l’acompanyant i hi deixa la cartera i l’americana. Pren el comandament a distància de la porta del garatge i prova dues o tres vegades sense obtenir cap resposta de l’aparell mecànic que hauria d’accionar-ne l’obertura. No recorda que el vespre ja li va fallar. Tant li fa, l’obra manualment i s’introdueix al vehicle que posa en marxa i mou lentament fins sortir al carrer. Atura novament el vehicle i es disposa a baixar per tancar la porta del pàrquing.

En aquell moment, Francesc Cot, el veí del costat, el saluda amb la mà de forma ostentosa i, per acabar d’adobar-ho, li dedica un ampli somriure i una mirada de complicitat, mentre s’allunya muntat en el seu cotxe. No hi hauria res d’estrany, tret que durant els darrers deu anys, ell i Francesc Cot s’han limitat a moure el cap en senyal de reconeixement. Francesc Cot i la seva dona (una dona encara de bon veure, com totes les altres), no s’han relacionat amb ningú del veïnat. No assisteixen a cap sopar d’amics, ni a les barbacoes, ni a les festes. A la reunió anual de veïns mai no baden boca si no és per queixar-se de l’augment de les taxes o contribucions. I en acabat, marxen ràpidament cap a casa seva i mai no peten la xerrada amb cap altre veí. Són, tothom ho diu, una parella ben rara.

Des de dins del cotxe, Joan Sensat pensa que avui, realment, és un dia curiós, ple de sensacions lleugerament diferents, res de l’altre món, res desagradable ni inquietant. Simplement petites coses desendreçades, fora del que és normal, pensa.

Arrenca el motor, el vehicle comença a moure’s lentament carrer amunt i passa pel davant de la vivenda des d’on fa uns instants a vist sortir el veí. La casa número 18 de la urbanització de 150 cases unifamiliars idèntiques, al bell mig d’una zona arbrada a pocs quilòmetres de la ciutat. 

Joan Sensat, mira pel retrovisor i s’adona, amb certa sorpresa, com s’allunya de la casa número 20 d’una urbanització de 150 cases unifamiliars  idèntiques. Sorneguer, somriu al mirall retrovisor del seu vehicle i comença a avançar lentament, cap a un altra dia rutinari de feina. Com va amb temps de sobres podrà fer un tallat al bar Sales

abans d’entrar a l’oficina, però difícilment podrà explicar a ningú, res del succeït aquell vespre,

K.