Històries d’un nàufrag

Fa uns anys, abans de la crisi, em vaig posar en mans d’un especialista per tal de resoldre algunes angoixes que la vida em deparava.

A canvi d’una part substancial dels meus estalvis, el terapeuta em va donar una eina per afrontar situacions adverses de tota mena. A mi, em va funcionar.

Després de diverses sessions i xerrameca va diagnosticar que, efectivament, la meva situació era objectivament lamentable i tenia motius de sobre per sentir-me fotut. Va descriure la situació com la del nàufrag que després de veure com s’enfonsa el seu vaixell arriba a una illa deserta.

Davant d’aquest fet, explicava, podem prendre dues actituds. Una, la més bàsica i, sense cap mena de dubtes la més habitual, consisteix en desesperar-nos i lamentar la desgràcia que ens ha tocat en dissort. Aquesta manera de respondre a l'infortuni comportarà, ben segur, depressió, inacció i pèrdua de possibilitats. És com una rendició sense pal·liatius: “estic fet pols i no me'n sortiré”. Potser, d’entrada, l’autocomplaença reforça l’ego però a mig termini no aporta cap sortida al conflicte. No serveix de res culpar el capità o la tripulació de la nau de la teva situació.

Per contra, hi ha una alternativa possible més positiva. Es tracta d’assumir plenament la situació negativa (sigui del caire que sigui, professional, familiar, sentimental...) i una vegada fet, entendre la necessitat d’activar tota mena de recursos, fins i tot els més aparentment inútils, que ens permetin mantenir l’esperança i el convenciment que es tracta d’una situació circumstancial. Que, tard o d’hora, passarà el vaixell salvador que ens rescatarà i ens permetrà tornar a una certa normalitat.

Per tant, davant la lògica d’una situació objectivament lamentable, cal emprendre accions que ens mantinguin amb la ment i el cos preparats pel moment del rescat. Si us esteu preguntant però quines accions?, la resposta és no importa, per que allò que és rellevant és el procés en si mateix i no l’assoliment de cap mena de fita.

Imaginem-nos que a l’illa deserta hi ha una palmera amb cocos . L’actitud positiva consistirà en posar en marxa el procediment per aconseguir-los. Fins i tot sabent que no ens agraden els cocos. Pensa que potser una vegada oberts ens podran ser útils com a recipient o com a barret si es posa a ploure. O bé, si els mantens tancats, com a pilota per distreure els llargs dies ociosos. Fins i tot, potser els podràs vendre als passatgers del vaixell que, tard o d’hora, ens traurà d’aquí. O fins i tot com a quipà jueva en el cas que el vaixell salvador sigui de l’armada israeliana.

Per tant, sigui quina sigui la circumstància que us angoixa, només tenim una sortida viable: viure intensament el moment, el dia a dia, i aprofitar totes i cadascuna de les petites coses que ens dona la vida. I, si més no, amb aquesta actitud deixarem de donar la tabarra a la gent que ens envolta.

Penseu que per malament que estiguin les coses, sempre hi ha marge per anar a pitjor. Podríeu patir un terratrèmol que faci desaparèixer l’illot on sou.

I si finalment no passa cap vaixell, tampoc cal perdre els papers per que, tard o d’hora, rescatats o no, tots acabem calbs.

A qui teniu la història completa d'un desterrament i les vinyetes diàries que va provocar