El bon lladre
Un
sopar a la bodega Montsant
Josep Vigata,
conegut amb el malnom del Bombeta, entra al bar Montsant del carrer Camèlies.
Són quarts de deu del vespre. Fora fa fred, ha arribat la tardor i quan es fa
fosc es nota. Demana un entrepà i un quinto a l’únic cambrer, un homenet de
baixa estatura i aspecte vagament asiàtic que, a en Josep, li recorda un cosí
llunyà de Bruce Lee.
Mentre espera la comanda,
observa l’entorn. És un bar vell,
d’aquells que van obrir els anys quaranta com a bodegues de barri i que,
sovint, portaven el nom de l’origen geogràfic dels amos com ara, Peguera,
Noguera o Montsant, com és el cas d’aquest. En Josep Vigata sap la història del
local perquè ja hi ha parat diverses vegades. El propietari actual n’ha
mantingut el nom i, pràcticament, l’aspecte. Una barra llarga feta d’obra, un
cartell esgrogueït del club Esportiu Europa i unes grosses botes que durant
generacions han servit un potent vi del Priorat a la clientela del barri que,
poc o molt, s’ha mantingut fidel. Només ha substituït les taules de marbre on
alguns parroquians jugaven al dominó, per unes més modernes de material
sintètic. En Josep Vigata sap, també, que el menut home de trets orientals és
diu Nepomuceno i és d’origen filipí, encara que tot el barri insisteix en anomenar-lo
el xinet del Montsant. Es va quedar
el local ara fa uns cinc anys, quan els
propietaris, ja grans i sense fills, van decidir traspassar el negoci i marxar
cap al poble. Com canvien les coses, pensa en Josep, que va arribar a conèixer
el Sr. Ramon, l’antic propietari i, en especial, el vermut de la casa que
servia.
El xinet surt de la minúscula cuina amb el plat de l’entrepà i la
cervesa. Josep Vigata comença a menjar tot pensant en el treball d’aquesta nit.
No l’amoïna gaire, hauria de ser una feina tranquil·la i ràpida, com quasi
sempre pensa. Josep Vigata és un lladre
professional, proper a la cinquantena.
Quan als catorze anys el Sr. Nonell , director de l’acadèmia Nonell del
Camp d’en Grassot, li va aconsellar de deixar els estudis, va iniciar una nova professió
com a aprenent del gran Domènec Bisbal, conegut al barri de la Barceloneta com
el Bomba, nom atribuït al suposat passat
anarquista que mai cap cronista de vides alienes no ha pogut contrastar. Amb el
temps, Josep Vigata va esdevenir el Bombeta, un dels seus millors deixebles i va cometre, sempre al costat del Bomba,
algunes accions memorables que van despertar l’admiració de la parròquia del
bar El Cable, lloc de reunió habitual del bo i millor del barri mariner. Acabat
el servei militar, amb tots els honors i un talonari de passis de ferrocarril manllevats
a les forces armades espanyoles, Josep es
va establir pel seu compte, gràcies al capital inicial que li va reportar la
venda dels fraudulents bitllets de tren. Aconsellat pel, ara ja jubilat, Bomba,
Josep Vigata va deixar el barri i es va instal·lar en un discret piset de l’Esquerra de l’Eixample. Amb temps i
esforç, Josep ha esdevingut un bon professional, un rebenta pisos de cert renom
i èxit, que li permet viure en una situació econòmica tranquil·la, si no estira
més el braç que la màniga. Són les seves, feines netes, sense violència: un
autèntic manetes diuen els del ram. I, tret d’un parell d’ensurts amb la policia
- el que s’anomenen accidents laborals -
i una breu estada, a pensió completa, a la presó Model, el negoci li ha
funcionat força bé.
Avui, Josep Vigata es troba en aquest
bar del carrer Camèlies mentre espera el moment oportú per dur terme el proper treballet. És, en principi ,
una cosa senzilla un parell de carrers més avall que, com fa sempre, ja ha
estudiat i planificat curosament amb antelació. Fins i tot controla els horaris
dels seus habitants i sap que porten una vida força regular i que van a dormir
d’hora.
Al bar, a aquella hora tardana d’un
dimarts, només hi queden el propietari, i al fons de la barra, una parella arrapada
a la qual fins aleshores, en Bombeta, no hi havia parat atenció. Es tracta d’un
home panxut que llueix un bigoti retallat i beu amb delit un gin tònic de
garrafa. En Josep Vigata per la seva professió ha hagut d’esdevenir un bon
fisonomista i evitar, així, incòmodes retrobades amb clients ja atesos o,
pitjor encara, no reconèixer un pasma de la secreta al primer cop d’ull. Per això, Josep, amb una mirada de reüll en
té prou per reconèixer en aquell home un perdona vides, amb més pena que
glòria. Un tipus fatxenda amb una
tendència, probablement malaltissa, a perseguir tota mena de femelles i que,
amb tota seguretat, valora la quantitat per damunt de la qualitat (ja sigui amb
les senyores, el mam o el menjar). La
seva acompanyant és una dona rossa oxigenada i va pintada, com diu sovint en
Josep, com una porta. També es fixa en la monumental pitrera que llueix i que
sembla a punt d’esclatar per culpa d’un vestit dues talles més petites del que
seria raonable. Davant les escomeses del paio del bigotet, Josep observa com
ella es fa l’estreta : Ai Joan que ens poden veure!, li diu a cau d’orella, però sense posar-hi massa
convicció. L’al·ludit continua la seva lenta incursió camí de l’entrecuix. A en
Josep li recorda el ritme cansí d’un pas de Setmana Santa.
De sobte, l’home del bigoti s’atura,
agafa el mòbil i truca
—:Hola carinyu, millor no m’esperis
desperta, molta crisi però jo soc l’únic que treballa en aquest cony
d’empresa!.
Josep té la certesa que el carinyu
va dirigit a la dona oficial i que l’excusa de plegar tard no és la primera
vegada que la fa servir. De fet, el somriure burleta i la mirada de complicitat
adreçat a la senyora porta pintada, li semblen una confirmació irrefutable.
—Tot resolt, preciositat. On vols
que et porti a sopar?. I sense esperar la resposta, el senyor del bigotet paga
les consumicions i desapareix arrapat a la senyoreta que, durant el dia, li deu
fer de secretària. Al carrer, en doble filera, els espera un cotxe d’alta gamma
color gris marengo amb el que surten disparats cap un destí incert.
Josep Vigata, malhumorat per
l’existència d’aquesta mena de tipus, apura el tallat amb el que dóna per
acabat el sopar i es dirigeix al lavabo per tal d’alliberar la bufeta. Tot
seguit, paga i pregunta al cambrer a quina hora juga el Barça.
—: A les deu, senyor Josep. Avui és
Copa del Rei, ja quasi deuen estar a la mitja part—. Respon Nepomuceno
—I com és que no poses la tele?—.
Pregunta Josep
—Per que no tinc els canals de
pagament, m’ho hauré de repensar de cara al negoci.
— Doncs foto el camp que, si
m’espavilo amb la feina encara podré veure el final —. Li diu Josep, mentre va camí de la porta per
encaminar-se, ell sí, a treballar en horari nocturn.
El
piset
S’apuja el coll
de l’abric i comença a tirar Escorial avall. Per tot el barri sent la cridòria
de la gent que celebra el primer gol, 1 a 0. Avui serà una gran nit, es diu a
si mateix. En arribar a la casa escollida, el número 10 del carrer Providència,
mira el rellotge, són ja un quart de dotze. Observa els finestrals i veu els
llums apagats del segon primera. Bona hora per començar la feina, pensa. Força
amb facilitat el portal, i es fa fonedís fins al pati de llums, des d’on
s’enfila fins al seu objectiu: una finestreta sempre mal tancada, com ja havia
observat dies enrere, quan va fer la inspecció ocular del lloc dels fets. Amb
més dificultats de les previstes, degut al mal manteniment de la canonada que la
d’ajudar a enfilar-se, s’esmuny a una petita cambra il·luminada per un llum en
forma d’estrella, dels que venen a molt bon preu els suecs de Montigalà. És
l’habitació d’un nen, de sis o set anys, que dorm plàcidament, i el terra és ple
de joguines, roba i tota mena d’objectes que, per a Josep Vigata, no tenen cap
mena d’interès.
Continua en silenci el recorregut
pel pis. A la sala d’estar, on hi ha un sofà, una tauleta i un gran aparell de
televisió, tampoc no hi detecta res que li cridi l’atenció. Tret d’una bola de
neu amb una representació de la Mare de
Deu de Núria. Josep no dubta ni un instant. Són la seva debilitat i, en tots els
anys de feina, n’ha acumulat més d’un centenar de tota mena. De la resta del
pis, va arreplegant alguna que altra rampoina
que potser podrà revendre i altres petits objectes que li semblen de valor. La
seva experiència professional li permet
moure’s pel pis amb certa seguretat i sigil malgrat la penombra que ho inunda
tot.
L’acte final de la seva actuació
serà el dormitori de matrimoni, el “sancta santorum” en diuen els rebenta pisos com ell, per que és
on si solen trobar els objectes de més valor i més fàcil comercialització al
mercat negre. En aquest cas, és una cambra no gaire espaiosa, il·luminada només
per la llum exterior que es filtra pels llistons de la persiana mal tancada.
Amb passos felins, ara ja una mica de gat vell i reumàtic, s’acosta a la
tauleta de nit. No hi veu res d’interès, tret d’unes ulleres recolzades sobre
una novel·la de lladres i serenos. Continua observant i, al fons, entreveu una
calaixera i, damunt, una capseta que probablement, pensa, guarda les quatre
joies de rigor. En apropar-s’hi, observa una fotografia emmarcada, situada
damunt del moble i un full de paper que s’hi recolza. El paper, amb lletra
manuscrita, diu: “T’he deixat una mica de sopa a la cuina, amor”. I, a la
fotografia, que fins aleshores feia de suport a la nota, hi veu un nen rialler
agafat de la mà de, ell suposa, la mare i, una mica més a l’esquerra, panxut i amb
un posat indolent, hi reconeix el senyor del bigoti del bar del carrer Camèlies.
Serà fill de puta!, pensa en Josep. No ho pot evitar, ell és un professional, i
no pot caure en sentimentalismes de culebrot televisiu, però la imatge d’aquell
mena de tipus el treuen de polleguera. Ja és mala sort aquesta coincidència, es
diu a si mateix, mentre es pregunta si, en cas de tenir parella, seria capaç
d’actuar d’aquella manera. Amb aquests pensaments al cap, continua amb la feina
de recollida selectiva. Un collaret, un rellotge, uns quants diners en metàl·lic
i uns anells de matrimoni. Dues senzilles aliances d’or. Se’ls mira, i en un
atac de pudor impropi d’un professional com Josep Vigata, àlies el Bombeta,
deixa el més menut, el que deu correspondre a la dona, a la caixeta que fa de
joier.
Quan tot el que considera d’interès
ja és al sac i es disposa a sortir de l’habitació, Josep Vigata es queda
garratibat en sentir una veu que, endormiscada, li diu : Ja ets a casa amor?.
Menys mal, vine al llit deus estar rebentat. Josep té un moment de vacil·lació
però, al mateix temps, sent una tendresa infinita per aquella dona abandonada
que, dormida i tot, és capaç de manifestar aquell amor pel seu marit. Josep se
la mira detingudament. Malgrat la poca llum endevina una dona d’aspecte menut
que, fins i tot, li sembla atractiva. Josep, influenciat literàriament pel
barri on està treballant, pensa en el personatge de la “Colometa” a la deriva,
sense rumb, esmicolant la seva vida per un home que no se la mereix. No s’ho
pensa dues vegades i, de forma natural, s’ajeu al seu costat i li acarona el
braç nu, al temps que li xiuxiueja a l’orella: Dorm, amoret, jo vetllaré els
teus somnis. Poc a poc, enmig del silenci, Josep Vigata nota com la respiració
de la dona torna a asserenar-se i entra novament en un son profund. Per uns
instants, tanca els ulls i descansa al costat d’ella. Pensa, vençut pel
cansament, en la possibilitat de trencar el son una estoneta. Però no!, es diu
enèrgicament. Josep Vigata és un professional i la feina és la feina. Què pensaria
la gent si l’enxampessin dormint com una angelet al lloc dels fets!. Es lleva
amb molta cura, i surt de la cambra carregat amb el seu botí. En passar per
davant de la cuina, s’hi atura i, en veure el plat de sopa esperant el maridet,
el llença amb despit per la pica. Ja és a punt de sortir per la porta de
l’escala quan pensa en el nano i torna enrere unes passes fins a la seva
habitació. L’observa i, tal i com suposava, en el neguit del somni infantil,
s’ha destapat. S’hi apropa i li torna a col·locar la màrfega damunt els bracets
menuts. En aquesta època, les matinades són fredes, pensa. En acabar, recula
lentament, obra la porta del pis i tira escales avall. Es torna a sentir un
espetec de trons i crits d’alegria. No pot evitar un: Hòstia consagrada, 2 a 0!
Visca
el Barça i la mare que el va parir!
Ja de nou al
carrer, Josep Vigata es dóna pressa. Si s’afanya podrà veure el darrer quart
d’hora del partit. Carrer Menéndez Pelayo avall, cap cot mentre arrossega el sac amb el botí, pensa en la colla del bar
Sales que, mig ebris, deuen estar celebrant la quasi segura victòria davant de
l’etern rival. Creua la Travessera i, uns metres més enllà, s’adona de la
presència de la urbana fent un control rutinari. Josep, ni t’aturis ni canviïs
de vorera, pensa. Respira fons i alenteix lleugerament el pas per intentar
endarrerir la trobada. Potser es tracta d’un control d’alcoholèmia i em deixen
en pau, es diu per imposar-se valor. En aquells moments, breus, però que a ell
li semblen eterns, recorda les paraules del gran Domènec Bisbal, el Bomba: Josep,
en aquests casos, toca cara de pòquer; si somrius o poses semblant de babau
dormiràs a la garjola, ja t’ho ben asseguro!. Ja els té a menys de vint passes,
poca cosa hi pot fer. El que sembla el caporal, fa cara d’emprenyat,
probablement perquè preferiria estar al bar veient el partit. Josep nota com li
clava la mirada. Està convençut que li donarà l’alto i li demanarà la
documentació. No sempre es pot guanyar, pensa sense gaire esma.
De sobte, quan tot sembla abocat al
desastre, el carrer torna a omplir-se d’un bram unànime i de nou els petards
esclaten per totes bandes: “I més, i més, i més, i Messi”, s’esgargamella la veu del locutor que prové
del transistor d’un pàrquing del costat.
El moviment rotatori del planeta
s’atura per uns instants, quasi imperceptibles, fins que la cridòria futbolera
és substituïda pel terrabastall que provoca un BMW gris marengo que, girant des
del carrer Tordera a massa velocitat, s’estampa aparatosament contra l’aparador
de la botiga de mobles dels germans Almansa. Aquella virgueria de cotxe es
desmanega com una joguina, vidres i ferralla per totes bandes. Trenta mil
euros, pel cap baix, a prendre pel cul!, pensa en Josep.
Els policies, inicialment
sorpresos, reculen unes passes per, tot seguit, apropar-se al vehicle sinistrat
per tal d’ajudar els ocupants. El conductor surt panteixant, amb un petit tall
a la cella però sense senyals aparents de lesions greus. Té els ulls fora
d’òrbita i crida de forma histèrica maleint la pràctica totalitat del santoral
catòlic. El seu estat, d’absoluta borratxera, no passa desapercebut a la
parella de la urbana que, al mateix temps, s’interessen per l’estat de
l’acompanyant, una dona rossa que, mig atordida, es redreça com pot una pitrera
absolutament descontrolada pel xoc. Mentre observa tota l’escena, Josep Vigata
continua, ara amb pas més decidit, carrer avall com si res no hagués passat,
mentre escolta com el senyor del bigoti retallat, brama tot dient: Dreguim les
mans de zobre, vostègs no zaben qui zoc jgo!.
Encara amb les cames tremoloses pel
mal tràngol, Josep Vigata, pensa en la sort que ha tingut i que el panxut del
bigotet haurà de donar moltes explicacions a casa. Perquè ara si que se li
allargarà la feina, pensa, mentre riu de tot cor.
Deu minuts després, Josep Vigata
arriba al bar Sales, al mateix temps que Quim Sales III, propietari de l‘establiment,
obra una ampolla de cava i salta com un nen damunt la barra del bar, mentre la
clientela mig enfollida s’abraça i crida visques. El Barça s’ha classificat per
la final!.
K, març 2012
